Rompe Armarios: EL CARRER SANT EUGENI

19:09 | Publicat per rompearmarios | | Editar entrada

EL CARRER SANT EUGENI

Vaig néixer a L'Hospitalet un matí de febrer de 1965 i ho vaig fer a casa dels meus pares, al llit de la meva mare, per ser més concret. Capricis de la vida: el carrer on vaig néixer,"el meu carrer", es diu Sant Eugeni, i dic caprici perquè no se’n troben gaires, d’Eugeni.

Que els meus pares escollissin aquest nom respon a la tradició de posar als fills el nom dels pares. Com que el meu pare es deia Eugenio, Eugenio van posar-me a mi. I així va ser fins als 18 anys, moment en què vaig catalanitzar-lo per Eugeni.

Per acabar-ho d’adobar o “d’eugenitzar” tot, us comentaré que el meu metge també es deia Eugeni.

El carrer Sant Eugeni es troba al barri de Sant Josep i forma part dels "Blocs Ciutat comtal", uns blocs amagats entre el carrer Prat de la Riba i l' avinguda del Carrilet.La meva infància va transcórrer entre aquests carrers i tenia com a frontera les vies d'un carrilet que circulava al descobert.

Uns carrers que, si bé van ser els protagonistes dels meus jocs, també els porto per sempre associats al menyspreu que vaig patir per la meva homosexualitat. Uns carres on vaig gaudir de milers d'anècdotes, rialles i alguna llàgrima.

Els duc gravats al cor, aquests carrers, com a escenari dels meus records d’infància. El fet de dir-me Eugeni i de viure al carrer amb el mateix nom anava unit a una altra curiositat: el número del carrer era l’11 i el pis el 1r 1a. Aquestes coincidències proporcionaven un recurs mnemotècnic molt útil per a qui em volia visitar: Eugeni al quadrat i 1 a la quarta. No tenia pèrdua, la meva adreça!

Vaig viure en aquest carrer fins l'any 1985, moment en què vaig traslladar-me a Barcelona. Al darrera hi deixava 20 anys durant els quals vaig sofrir el final de la dictadura, el menyspreu dels “ignorants”, però en què també vaig viure els moments més importants i emocionants de la meva vida.

Els primers petons i enamoraments, les incipients lluites socials i, sobretot, la presa de consciència de qui era i com era i la promesa que em vaig fer a les escales que condueixen a les piscines de L'Hospitalet: "mai ningú trepitjarà la meva dignitat "...

I sí, continuo anant al carrer Sant Eugeni per veure els meus pares i per tenir present, cada vegada que el travesso, que sóc fill d'aquest racó de món. Que aquí va començar tot per a mi i que aquí vaig forjar les meves primeres experiències vitals.

Eugeni Rodriguez