Rompe Armarios: ENS VOLEN ROBAR EL DRET A DECIDIR SOBRE LES NOSTRES VIDES. Per Georgina Monge

Ens volen robar el dret a decidir sobre les nostres vides

Escrit per Georgina Monge

La polèmica reforma de la llei de l’avortament ha estat aprovada en Consell de Ministres aquest passat 20 de desembre. La llei, elaborada pel ministre Alberto Ruiz-Gallardón, fa temps que genera controvèrsia, ja que és una reforma que el Partido Popular incloïa al seu programa electoral, i el propi Gallardón no ha parat d’avivar el foc fent declaracions constants sobre què inclouria la nova llei.

“Llei de Protecció de la Vida del Concebut i de les Dones Embarassades”. Aquest és el nom de la llei que substitueix el concepte d’interrupció voluntària de l’embaràs pel de protecció. Protecció del no nascut i protecció de la dona embarassada. Irònic. Irònic perquè no deixa de ser una manera de dir que aquest dret passa a ser potestat de l’estat, i no de la dona, i que per tant serà l’estat qui decidirà sobre la vida de les dones. I irònic, perquè sota el nom de “protecció” situa a la dona a una categoria de víctima a la qual cal protegir. Protegir de què? De les seves pròpies decisions? Les dones que interrompem voluntàriament el nostre embaràs som dones conscients de la nostra decisió. No cal que ningú, ni estat, ni església, ni metges, ni jutges, ens tutoritzin ni ens autoritzin per poder decidir sobre les nostres vides.

La proposta de nova llei (que cal recordar que és una de les més restrictives de tota Europa) ens retorna 30 anys enrere, al marc normatiu de la legislació espanyola del 1985, i substitueix la llei de terminis actual (vigent des del 2010) per la de supòsits. Es recupera la llei de 1985, però endurint els supòsits i reduint-los.

Així, si la llei de terminis del 2010 despenalitzava l’avortament i permetia a les dones avortar lliurement (tot i que havent de passar per 3 dies de reflexió) dins de les primeres 14 setmanes de gestació a través de la xarxa de salut pública, i fins a les 22 setmanes amb autorització mèdica (per risc de la vida o salut de l’embarassada, o per anomalies o risc greu pel fetus), la nova llei elimina qualsevol termini dins del qual les dones puguin avortar lliurement. El nou avantprojecte de llei torna a prohibir l’avortament, i només l’autoritza en dos supòsits:

"Evitar un greu perill per a la vida o la salut física o psíquica de l'embarassada", fins a la setmana 22.
En cas de violació, però només dins les primeres 12 setmanes.

Per tant, adopta part de la llei del 1985 però elimina el tercer supòsit d’aquella llei, i ara no es podrà aturar l'embaràs al·legant malformacionsen el fetus.

I no només això, sinó que s’endureix el supòsit de risc físic o psíquic de la mare: caldrà que dos metges emetin un dictamen que acrediti que l’embaràs posa en greu perill a la dona. I aquest és només un dels diferents mecanismes burocràtics que estableix la llei per acabar limitant i prohibint de manera encoberta que les dones avortin. Una altra barrera seria el fet que el temps de reflexió augmenta fins a una setmana. O el fet que es sol·licitin informes preceptius que, tal i com denuncia ACAI, exigeixen una minuciositat que en el cas de les patologies fetals són inviables, i més quan es tracta d’un procés de gestació evolutiu.

Tots aquests límits al supòsit de risc físic o psicològic de la dona poden allargar tant el procés que la gestació de la dona sigui molt avançada i la dificultat d’avortar augmenti o fins i tot resulti impossible perquè han transcorregut més de les 22 setmanes que contempla la llei com a període màxim per avortar.

Seguint en la línia dels límits que incorpora la nova llei, si bé fins ara les menors de 16 a 18 anys havien d’informar sobre la seva voluntat d’interrompre voluntàriament l’embaràs, però no necessitaven el consentiment patern, ara les dones d’entre 16 i 18 anys necessitaran el consentiment patern per poder avortar (requisit que no és necessari en la resta d’intervencions mèdiques).

Per últim, i paral·lelament a tots aquests canvis, l’avantprojecte de llei proposa despenalitzar absolutament l'avortament per les dones. De nou, no perquè consideri que tenen dret a fer-ho i per tant no s’ha de tipificar dins del codi penal com a delicte. Es despenalitza perquè no ens considera subjectes autònoms que hem pres la nostra pròpia decisió, sinó com a víctimes de la situació. Per als i les metges que practiquin interrupcions voluntàries de l’embaràs, però, es mantenen les penes actuals.

De fons, quin és el principal canvi de la nova proposta de llei? Se’ns torna a robar el dret a les dones a decidir sobre les nostres vides. I no es tracta només de prohibir totalment, tot i que de manera indirecta i encoberta, el dret a poder avortar (que també). Com ha visibilitat el feminisme, el que s’espolia és el dret de les dones a poder decidir. Decidir sobre nosaltres mateixes, sobre les nostres vides, sobre els nostres cossos, sobre la nostra sexualitat, i sobre l’opció de ser o no ser mares.

Se’ns infantilitza, i es considera que no som subjectes de dret, i que per tant no som nosaltres qui hem de decidir sobre la nostra vida i el nostre futur. És l’estat. Són els polítics, i després els metges, psicòlegs, psiquiatres, els jutges. Però no nosaltres. Es sotmet a les dones a l’arbitratge ideològic de polítics i professionals mèdics o jurídics. Però sobretot, del que es tracta, és que el control de la vida de les dones no sigui de les dones. Cal que estigui sota la supervisió i la voluntat de l’estat. La reproducció social és un bé preuat que no pot estar en mans de les dones. En paraules de Federici: “a la societat capitalista, el cos és per les dones el que la fàbrica és pels treballadors mascles assalariats: el principal terreny de la seva explotació i resistència, en la mateixa mesura que el cos femení ha estat apropiat per l’Estat i els homes, forçat a funcionar com un bé per la reproducció i l’acumulació del treball”¹ (p. 29-30).

I en tot plegat opera un discurs absolutament contradictori. Per un cantó es limita el dret a l’avortament, però per l’altra no es protegeix ni la vida ni la maternitat. Es degraden condicions de vida. Es retalla en ajudes a la dependència, a la maternitat, a la conciliació. Es retalla en sanitat i educació. Es retalla en matèria d’igualtat i de prevenció i abordatge de la violència masclista. S’aprova una reforma laboral que encara exclou més a les dones del treball remunerat. I davant d’això, s’imposa la maternitat, no com a opció (difícil davant d’aquest context) sinó com a obligació. El que es busca és que a les dones ens surti més a compte quedar-nos a casa, i així retornem als rols tradicionals de gènere. Que retornem al lloc que ens pertoca: la llar. I a les tasques que déu i la naturalesa ens han atribuït: la cura de fills i dependents, i la gestió, organització i execució de les tasques de la llar. I no per opció, sinó que perquè no tenim altra sortida. Es pretén tornar a responsabilitzar en exclusiva a les dones de la reproducció social en el marc de la família tradicional. Així, el govern ha decidit estalviar a costa de retallar els nostres drets i pretenent que tot el pes de les cures recaigui sobre les unitats familiars (o sigui, sobre les dones). Caldria recordar a legisladors i polítics que el dret a la vida va més enllà del naixement, i que potser seria prioritari que es centressin en garantir unes condicions dignes de vida per a les persones que ja estem en aquest món.

Per últim, la nova proposta de llei també serveix als interessos de classe de la família mononuclear. Les dones que tinguin diners, com sempre, seguiran avortant quan vulguin. Bé en clíniques privades de confiança, bé viatjant a l’estranger. Seran les dones de classe obrera les qui, malgrat seguiran avortant, ho faran en pitjors condicions de salubritat, posant en risc la seva pròpia vida. Alhora, ho faran de manera clandestina, i havent de suportar el tabú i l’estigma social que comporta actuar fora de la llei. I tot plegat perquè la interrupció voluntària de l’embaràs no podrà realitzar-se de manera legal, ja que com hem vist, els requisits exigits (tant mèdics i legals, com burocràtics), impediran que sigui una pràctica sanitària normalitzada dins el sistema públic de salut.

Tot això ens porta a afirmar que el projecte de llei del Gallardón vol acabar amb un dret tan elemental com és al de les dones a poder escollir sobre la seva voluntat i sobre les seves vides. Aquesta llei vol condemnar a les dones a tirar endavant embarassos no desitjats i potser, a més a més, inassumibles. L’Estat Espanyol es converteix en l’únic país de la Unió Europea, juntament amb Polònia i Irlanda, que nega el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs a les dones. I com ja ha afirmat l’OMS en altres ocasions, les polítiques restrictives són aquelles que afavoreixen el major nombre d’avortaments insegurs. De fet, Holanda i Canadà tenen el dret a l’avortament lliure i gratuït fins a les 24 setmanes, i són dels països amb taxes d’interrupcions voluntàries de l’embaràs més baixes.

El que ens demostra aquesta nova ofensiva contra els drets de les dones és, precisament, que aquests drets mai han estat plenament adquirits. Sempre han estat subjectes a la voluntat i arbitrarietat de l’estat. I que per tant, cal seguir lluitant i reclamant que es reconegui l’avortament com un acte mèdic més, i que per tant estigui inclòs dins la xarxa de serveis sanitaris públics. Lluitarem perquè l’accés sigui universal i igualitari, i per garantir així unes condicions sanitàries adequades per totes les dones que vulguin avortar. I paral·lelament, no ens cansarem de demanar formació i informació sobre drets i salut sexual i reproductiva a tots els nivells educatius.

Per què només així no es posa en risc la vida de cap dona, i es reconeix a qualsevol de nosaltres com a subjectes de ple dret, amb capacitat i autonomia per decidir sobre els nostres cossos i les nostres vides.

I no oblidem que les dones no deixarem de decidir sobre nosaltres. Seguirem denunciant a aquells que vulguin inundar amb la seva moralitat els nostres cossos, i que vulguin apropiar-se de les nostres decisions. I seguirem avortant igualment, com hem fet sempre, com han fet les nostres ancestres, les nostres àvies, i les nostres mares. Perquè el nostres cos és nostre, i l’avortament no pot ser més que una decisió nostra.

1 FEDERICI, Silvia (2004). “El Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria”. Traficantes de Sueños, Madrid (pàg.29-30).

Georgina Monge

Llicenciada en ciències polítiques i de l’administració, i especialitzada en estudis de gènere, actualment treballa en temes de les polítiques públiques de gènere i milita al col·lectiu feminista de Sabadell, Justa Revolta.