Rompe Armarios: L'ASSASSINAT DE LA TRANSSEXUAL SÒNIA.DEL LLIBRE"DELS DRETS A LES LLIBERTATS"

Per Bea Espejo,"l'Assassinat de la transsexual Sònia"

"Dels drets a les llibertats.Una història política del moviment glt a Catalunya" d'Eugeni Rodríguez, editorial Virus

El 6 d'Octubre el FAGC organitza homenatge XXI aniversari. 12h parc Ciutadella

L’assassinat de la transsexual Sònia

Es pot dir que la transsexualitat no existia, des del punt de vista polític, excepte com a objecte de repressió. No era només que l’Administració es preocupava poc o gens del tracte vexatori que la societat donava als i a les transsexuals, sinó que era part activa d’aquest tracte.

http://www.facebook.com/pages/DELS-DRETS-A-LES-LLIBERTATS/307627019252273

L’obligatorietat de dur documents contraris al sexe social dels transsexuals, la manca d’atenció sanitària, els problemes que es derivaven de la marginació i la persecució més o menys ocasional de les forces de l’ordre ens convertien als i a les transsexuals en persones clandestines, gairebé unes fora de la llei. N’hi ha prou amb dir que la primera vegada que en política es va sentir a parlar de transsexuals va ser arran d’una pregunta del senador Rogelio Borras als seus companys polítics: “Què passa amb aquesta gent?” en referència a l’escàndol que suposava que diverses transsexuals víctimes de batudes, després de ser tancades en presons d’homes intentessin suicidar-se prenent foc a les cel·les, fet lamentable que va posar de relleu de forma mediàtica que la democràcia no semblava haver arribat encara a alguns sectors socials.

És indiscutible que hi ha hagut un progrés en el tractament a transsexuals per part de la societat. Els pares accepten cada cop millor els seus fills trans. Els mitjans han incorporat de forma més normalitzada la figura trans si ho comparem amb els anys en què només es podia parlar en mitjans minoritaris i en franges horàries concretes sobre aquest tema considerat tabú.

També la política s’ha impregnat de la labor que modestament hem dut a terme. Està a punt d’aprovar-se una llei de gènere, es parla de la cobertura sanitària i escandalitza el maltractament a transsexuals quan aquest és evident. No m’estendré sobre si les mesures que el sistema polític va incorporant es fan de forma òptima, però considero que aquestes mesures presenten moltes carences i poden acabar per generar problemes.

No hi ha dubte, malgrat tot, que les coses van canviant a millor, malgrat les llacunes i les discriminacions que continuen aplicant-se, en especial a les persones més vulnerables o marginades. I és que el nostre sistema segueix tenint aquestes incoherències, acostuma a estar més desprotegit qui més protecció necessita.

El 1992 diverses transsexuals vam decidir que era necessària la reivindicació dels drets transsexuals des de la veu de les persones implicades, que érem les que ho vivíem en primera persona. Al marge de moviments socials, les reivindicacions per la dignitat sobre la vivència del gènere transsexual se solapaven amb d’altres qüestions com els interessos creats de terceres persones: la classe mèdica, els mitjans de comunicació, els jutges i un etcètera de persones que tenien una influència determinada i directa en la vida de les i dels trans, i sovint no de forma especialment afavoridora.

I per no parlar dels prejudicis de la societat emparats en la desprotecció que ocasionava el mal tracte i l’omissió sobre el dret transsexual per part del sistema polític.

La situació es traduïa en un panorama poc afalagador: sentències judicials favorables tan sols en cas que el o la transsexual optés per l’alteració dels seus genitals amb cirurgies qüestionables. Tractament de no reconeixement per a la resta de trans no operades/operats i tot el que aquest fet comporta. Tractament vexatori en temes com la discriminació laboral. Centres penitenciaris de sexe oposat al gènere transsexual. Problemes d’accés als estudis. Prostitució no escollida com a mitjà de subsistència. Tracte estigmatitzador vers les treballadores del sexe. I un llarg etcètera de situacions que posaven de relleu el paper amb què la societat ens obligava a participar; un paper molt inferior de condicions.

Malgrat ser conscients de la nostra situació, les i els transsexuals a Catalunya no ens havíem decidit des de la transició (amb anterioritat es va crear un grup anomenat La Ploma, però va durar poc) a crear una dinàmica reivindicadora com a grup. Potser estàvem massa ocupades en les nostres lluites i en els nostres projectes personals. No obstant, hi va haver dos fets que van coincidir en el temps: l’assassinat de la transexual Sònia per part d’uns neonazis i la persecució de l’Ajuntament de Barcelona a les treballadores sexuals del Camp Nou amb motiu de les Olimpíades del 1992.

Sònia Rescalvo, assassinada el 6 d' octubre de 1991.

Fets que, tot i ser de caire diferent, posaven de relleu com afectava o com podria afectar la xacra dels prejudicis en les nostres vides. Discriminacions subtils, brutals, que bevien de la mateixa font, la d’una societat equivocada pel que fa al respecte dels drets sexuals de l’individu i, per tant, de la seva dignitat i integritat físiques.

Com acostuma a passar, uns fets greus poden generar una dinàmica oposada que contraresti els desgavells d’un sistema. Aquesta era, com a mínim, la nostra intenció, i ara per ara segueix sent-ho encara de forma més o menys modesta, donada la influència molt relativa que tenim en relació a la resta de la societat.

La notícia de l’assassinat de la transsexual Sònia em va arribar de forma tamisada pel tractament mediàtic habitual: "transvestit assasinat per joves neonazis". Diguem que aleshores, molt més que no pas ara, no només existia maltractament de fet, sinó que a més la terminologia que es feia servir era confusa i no reconeixia l’existència transsexual com a tal. Mesos més tard vaig assabentar-me que el "transvestit" en qüestió no era una altra persona que la Sònia, una persona coneguda en l’ambient transsexual, que inclús va adquirir un protagonisme relatiu en algun mitjà de comunicació durant els anys de la Transició.

Diguem que una noticia d’aquest tipus va provocar, en general, no tan sols un sentiment de solidaritat i afectació, sinó també d’inseguretat en bona part de trans de l’ambient, com imagino que va ocórrer amb d’altres col·lectius conscients de ser punt de mira d’un sector de joves amb una ideologia i una praxis fins aleshores pràcticament desconegudes.

Cal recordar que la nit de l’assassinat de la Sònia aquests mateixos joves també van agredir la Doris, una altra transexual, i van deixar cec un indigent.

A posteriori vaig assabentar-me que el FAGC s’havia fet càrrec de l’acció popular en el cas Sònia, unes amigues i jo vam unir-nos a la causa al temps que preníem la decisió de fer oficial l’associació que anomenaríem Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya.

Vaig presenciar el judici del cas Sònia juntament amb d’altres persones que pertanyien a diversos sectors socials o militants d’altres causes. No puc deixar de dir que em va impressionar el sumari, el desenvolupament del judici i detalls com l’orgull que semblaven exhibir els assassins de la Sònia o el proteccionisme que els dedicaven els seus familiars, d’aspecte "decent", mentre ens clavaven mirades de menyspreu als que estàvem de part de la Sònia. En aquells moments em van semblar terriblement inquietants i gairebé surrealistes, què els havíem fet la gent com nosaltres a aquelles persones?

Políticament, la nostra intenció era marcar un abans i un després.

Em resulta difícil ser objetiva al respecte per la meva particular participació en aquest fet històric. Només puc dir que va marcar un punt d’inflexió pel que fa a la qüestió transsexual, al menys així és com jo ho sento. És impossible saber fins a quin punt unes circumstàncies concretes deriven a posteriori en canvis de situacions favorables. En qualsevol cas, allò important a destacar en positiu, des del meu punt de vista, va ser, per una banda, la implicació sense complexos d’un grup com el FAGC, que va fer de "locomotora" en aquest cas, el posterior respecte mediàtic cap a la Sònia, la cobertura i el recolzament d’altres moviments socials en principi no vinculats directament i el punt d’arrencada de la nostra causa transsexual vinculada als drets sexuals i de gènere.

A grans trets, la situació actual del Col·lectiu Transsexual respecte a temes com l’orientació sexual i el tractament de gènere es pot dir ben alt que hem avançat, és indiscutible. Tant per les lleis que ens posen en possibilitat d’igualtat legal amb la resta de ciutadans, com per l’augment de consciència i respecte general en qualsevol àmbit. El matrimoni i l’adopció, així com la llei que ens concedeix la possibilitat de canviar el gènere en els documents són avenços que possibiliten llibertat a l’hora de decidir i major respecte com a conseqüència d’aquesta legitimació social.

El problema que hi veig és que les discriminacions, siguin quines siguin, no es presenten mai soles, sovint interactuen amb altres discriminacions. No és el mateix, per exemple, un gai polític que un gai estudiant o immigrant o amb una opció de gènere diferent, com per exemple "la ploma". Tampoc es tracta de la mateixa forma una transsexual diva de l’espectacle com Dana Internacional, o una directiva de Telefònica, que una trans prostituta del carrer. També es continuen creant interpretacions prejuiciades en positiu o negatiu respecte la imatge que les persones implicades mostrem.

I per no parlar de la gran xacra per excel·lència que és el classisme i com aquest ens afecta. Aparentment d’aquesta qüestió no se’n parla a penes, es fa com si no existís, quan és una cosa que impregna tota la societat i molt més encara les decisions polítiques, sovint terriblement desproporcionades, per exemple la manca de recursos per polítiques socials justes mentre se sobreprotegeix el gran comerç. Aparentment pot semblar que no hi té res a veure, però és només una aparença, no hem d’oblidar el lloc que ocupa a la societat tota persona discriminada i nosaltres: gais, lesbianes, homes i dones trans, no ens trobem encara en igualtat de condicions.

Els moviments socials hem d’aprendre a detectar on ens fa mal un cop hem aconseguit aquells objetius que a curt plaç consideràvem necessaris.

Per exemple, avui en dia l’Ordenança Cívica és molt més vexatòria que la persecució durant les Olimpíades.

En ambdós casos, tant en les Olimpíades com en l’Ordenança Cívica es practica una persecució que es basa en prejudicis morals sobre segons quines actituds o sectors socials. La dinàmica és similar a la cacera de bruixes, però a diferència de les Olimpíades, que van incórrer en pràctica oficiosa i puntual, aquest cop es pretén convertir-la en oficial, cosa molt greu des del meu punt de vista, ja que es persegueixen qüestions que tenen a veure amb les llibertats, i la llibertat en el nostre sistema suposadament està en el pol oposat al delicte. En aquest cas, l’Ajuntament és qui delinqueix i tan de bo els tribunals ens donin la raó a les persones que hem recorregut la normativa municipal.

En aquest punt no es pot culpar la ciutadania de la irresponsabilitat de qui els governa. Encara que sovint ocorren fets puntuals que semblen anar-hi de la mà. Poc abans de les Olimpíades van assassinar la Sònia, van agredir la Doris i van deixar cec un captaire. Els qui ho van fer eren neonazis que volien "netejar" els carrers.

Poc després de l’aprovació de la Normativa van assassinar una captaire en un caixer. Els assassins eren joves aparentment "normals" que consideraven que la vida d’una indigent no val molt. Posteriorment una prostituta va aparèixer assassinada a Montjuïc.

I més tard veïns de la Ronda de Sant Antoni van protestar contra les prostitutes, inclús amb mètodes violents com el llançament d’ous i cubells d’aigua.

No sembla que l’Administració afavoreixi un tractament igualitari a segons quins sectors sinó més aviat al revés, la normativa almenys ho deixa clar. Per tant no és difícil pensar que un mal govern pot acabar per propiciar tensió i enfrontaments ciutadans i al final perden els de sempre: els més febles.

homenatge a Sònia parc Ciutadella

El CTC en concret és una associació en la corda fluixa pel que fa a organització i infraestructura. En realitat sempre ha estat així. Som minoria dins de les minories. El que passa és que les nostres causes acostumen a tenir una gran càrrega social. Per això i per la importància de les coses que reivindiquem es pot dir que "pintem alguna cosa".

M’agradaria que hi hagués una major implicació del món gai en temes de transsexuals i de lesbianes. Per molt que sembli que les nostres relacions són equitatives, en realitat no és així.

Trans femenines, trans masculins i lesbianes semblem existir a l’ambient gai gairebé com la nota pictòrica. Demanaria a qui es presti a escoltar una major apertura de mires i una menor endogàmia. També que no es passin per alt causes aparentement alienes sotmeses a discriminació: prostitució, immigració, violència de gènere ( i no em refereixo només a la domèstica! per favor...!), estereotips discriminats dins del col·lectiu, i un llarg etcètera de temes interessantíssims que se surten de les típiques inquietuds com puguin ser el comerç rosa, la moda, i els actes lúdicofestius.

Actualment estem en contacte amb moviments socials como SOS racisme, moviments veïnals, i causes d’una altra índole al marge dels cercles en què ens movíem. La Normativa Cívica ha generat aquesta connexió amb altres sectors aparentment aliens als quals també els preocupen les llibertats.

No considero molt importants les sigles de determinat grup ni la seva continuïtat com a tal, en canvi sí em preocupa que les causes que inquieten el nostre grup no quedin desateses quan decidim "penjar els hàbits". Les persones que estem en el CTC tard o d’hora ens cansarem de la militància. Si hi ha o no continuïtat en aquesta formació francament és una incògnita.

Allò important, al final, és la capacitat de crear consciència sobre les lluites contra les mil formes d’injustícies que encara hi ha. La consciència és el primer punt de partida i espero i m’agradaria que no es perdés o es diluís rere normalitzacions aparents.